L'Evolució democràtica d'Indonèsia

L'Evolució democràtica d'Indonèsia

	Freedom House	Polity IV	D-D Dataset		Freedom House
1990						Free
1991
1992						Notfree
1993
1994						PartiallyFree
1995
1996					Polity IV
1997						Democracia
1998
1999						Dictadura
2000
2001						Anocracia
2002
2003					D-D Dataset
2004						Democracia
2005
2006						Dictadura
2007
2008						Type II
2009
2010
2011
2013

Indonèsia és un Estat del sud-est d'Àsia situat a l’arxipèlag més gran del món, entre Indo-xina i Austràlia i entre els oceans Índic i Pacífic. Està integrada per 17.508 illes i una població estimada de 237 milions d'habitants, essent el quart país més poblat del món.

Destaca a nivell polític, per haver estat un país de canvis notables. A mitjans del segle XX, va esclatar la revolució d'Indonèsia per la independència, aleshores a través d’un cop d’estat, arribà al poder Suharto, el qual es mantingué al càrrec des de 1967 fins el 1998. La trajectòria del seu govern, com es pot veure als diferents anàlisis de Freedom House, Polity IV i D-D, és qualificada d’anocràcia o de dictadura, amb molt acord en tots tres indicadors. Aquest fet es deu als greus qüestionaments democràtics del seu règim, i és que Suharto va consolidar el seu poder eliminant primerament el Partit Comunista d’Indonesia (PKI) -el partit de l’oposició que corresponia a l’Antic Ordre i que era dirigit per Sukarno, el seu antecessor-, depurant el Parlament i el gabinet de membres lleials a Sukarno, eliminant sindicats independents i establint la censura a la premsa. A més, va designar directament el 20% de la cambra de representants. I establí un regim de partit únic en el qual el Golkar es convertí en l’únic partit acceptable pels oficials del govern. S’establiren dues agències d’intel·ligència per fer-se càrrec de les ”amenaces al règim” i posà aquests nous cossos del govern sota l’estructura del comando militar regional, que tenien una “funció dual” com a força de defensa i com a administradors civils.

Com podem veure a la taula, a partir de 1998 s’inicia una etapa, no compartida en absoluta totalitat pels tres indicadors; però en la que es comença a perfilar els inicis d’un sistema democràtic a Indonèsia. Observem una transició que Freedom House allarga fins al 2004, que coincideix amb la fi del govern de Sukarno i que Polity IV i D-D qualifiquen directament de democràcia.

Podem respondre a aquest canvi amb tot el conjunt de canvis polítics i socials que es comencen a desenvolupar a Indonèsia a aquells anys. A partir dels anys 90, el Nou Ordre de Suharto comença a rebre fortes pressions internacionals com a mostra de la profunda preocupació davant les reiterades violacions de Drets Humans que es perpetren. Comencen aparèixer també, discòrdies internes al règim, un auge considerable de l’activitat de l’oposició i una punyent crisi econòmica el 1997.

El parlament aprovà una reelecció de Suharto el 1998 fet que desencadenà protestes i disturbis conegudes com la Revolució Indonesia. Suharto acabarà renunciant al poder.

A partir d’ell,  B.J. Habibie prendrà el poder, mantenint els mateixos alineamients del règim. Però a principis del 1999 emprendrà una forta reforma política, promovent el pluralisme i la descentralització del país que no s’acabarà de consolidar fins el 2004, d’aquí s’extreu el fet que Freedom House no consideri Indonèsia parcialment lliure fins a aquest any. Convocant un nou Parlament l’octubre de 1999, Habibie perd la possibilitat de continuar el seu mandat davant el líder islamista Abdurrahman Wahid; aquest canvi de govern legitimat pels resultats d’uns comicis, és una prova de la fiabilitat de la qualitat democràtica del nou període, el qual s’estendrà fins a l’actualitat, la qual cosa es veu reflectida en color verd a la taula.

Gil Pratsobrerroca i Febrer.