La democràcia croata

L’any 1990, Croàcia convoca les primeres eleccions després d’anys de no celebrar-ne, ja que, formava part de la República Federal Socialista de Iugoslavia i aprova una constitució. El guanyador d’aquestes eleccions fou Franco Tudjman, del partit Unió Democràtica Croata, que va basar tot el seu programa en la independència i el nacionalisme croat, així mateix, amb un discurs antiserbi. 

Fou així com l’any 1991 Croàcia declara la seva independència i comença una guerra amb Sèrbia i Bòsnia, coneguda com la Guerra dels Balcans, que va durar fins l’any 1995. Tot i això l’any 1992 Croàcia va ser reconegut com a país per l’ONU i per la Comunitat Econòmica Europea. No ha estat fins l’any 2013 que Croàcia ha entrat a formar part de la Unió Europea.

Després d’aquesta breu introducció, passem ha analitzar ara la democràcia croata. Si mirem el quadre on trobem les tres formes d’anàlisi de la democràcia, veiem que fins l’any 1999 només una de les tres formes classifica Croàcia com règim democràtic, aquesta és la Dictatorship-Democracy. Això és així perquè aquesta classificació només es fixa en si al país hi ha eleccions lliures i multipartidistes, cosa que Croàcia compleix durant tots aquests anys. Les altres dues formes de classificació, classifiquen el país des de 1991 fins a 1999, durant el govern de Franco Tudjman, com un cas dubtós.

Per concretar més, la forma de Freedom House el classifica com a parcialment lliure i la forma de Polity IV el classifica com a anocràcia. Aquestes dues formes de classificació, es ficen en més coses que no pas si hi ha eleccions, entre elles, les llibertats civils i polítiques, es per això que totes dues classifiquen Croàcia com a cas dubtós, perquè en el règim de Franco Tudjman la llibertat de premsa i d’expressió no era completa i la policia tenia molt poder.  

El govern de Franco Tudjman es va anant debilitant i va anant perdent suport entre la població. L’any 1999 el president del país mor i el partit del que formava part no pot fer front a la pèrdua del seu líder i l’any 2000 perden les eleccions. És a partir d’aquest any que Croàcia es considerada com una democràcia per les tres formes de classificar. Va ser a partir de l’any 2000 que les coses van canviar a Croàcia, el país va passar de tenir un sistema semipresidencialista a un sistema parlamentari. A part d’això, també és van establir legislatures de 5 anys i un màxim de dues legislatures. 

Des de l’any 2000 Croàcia ha fet un procés d’integració a Europa i el món, l’any 2008 el país va entrar a formar part de la OTAN i l’any 2013 a la Unió Europea, amb tot el que això suposa, tant en la part econòmica com política. Des de l’any 2015 el país està governat per Kolinda Grabar-Kitarovic, del partit conservador.

Rússia, les dos cares d'un règim ànomal

Rússia es un país que durant els últims 25 anys ha viscut un procés transitori que ha convertit el que abans era la autocràtica Unió Soviètica a la que avui en dia coneixem la “democràtica”  Federació Russa. Però com realment era de dictatorial la URSS, o com es la qualitat de la democràcia russa?

Abans de dur a terme el nostre anàlisi, és important repassar breument la historia de Rússia desde el 1990 fins al 2015.

En el 1990, la única potència que havia sigut capaç de actuar com una verdadera oposició als plans dels Estats Units estava en els seus anhels finals. Una crisi econòmica crònica juntament amb una inestabilitat política interior molt greu va fer que al 1991, la Unió Soviètica desapareixés i de les cendres en neixés la Federació Russa.

La història de la Federació Russa es convulsa. Poc desprès de la dissolució de la URSS, el primer president de la nova Federació Russa, Boris Yeltsin, va instaurar una democràcia  molt presidencialista, amb poc poder pel parlament. El canvi a una nova economia neoliberal va empobrir greument a la població i va fer que sorgis una nova oligarquia d'empresaris i rics, molts d’ells amb lligams criminals. Al 2000, Boris va dimitir en favor de Vladimir Putin, antic treballador del KGB i el cap de l’agència successora. Aquest va obtenir la victòria a les eleccions de 2000 i del 2004 amb contundents victòries, però tot en un clima d'incertesa sobre la honestedat de les eleccions. Al 2007 el partit de Putin, Rússia Unida, torna a guanyar però a les eleccions presidencials del 2008 Dmitri Mevédev va obtenir la victòria i va ser designat com a successor de Putin. Al 2012, Putin va tornar a ser escollit com a President de Rússia per 6 anys, i de moment continua en el càrrec.

 

L’anàlisi: Es Rússia una democràcia o una dictadura?

En primer lloc, l’indicador Freedom House, classifica els països segons les llibertats polítiques i civils d’aquests. La escala en que Freedom House calcula els drets polítics i les llibertats civils es d’1 a 7, siguent 1 totalment lliure i 7 no lliure. Desde el 1990 fins al 2004, Rússia era considerat un país parcialment lliure (3), es a dir, existien drets i llibertats, però amb restriccions. Però al arribar al 2004, s’havia produït un augment del autoritarisme (5).  A partir del 2005, el país passa a ser considerat no lliure per una disminució dels drets polítics (6), i fins a l'actualitat encara continua així.

L’augment progressiu de l’autoritarisme del país possiblement trobi origen en escalada costant de la censura en els mitjans de comunicació, la denegació de drets, reconeixement i repressió de certs col·lectius (com el homosexual), la possible falsedat de les eleccions del 2000 i del 2004, les quals les va guanyar Rússia Unida, el partit de Vladimir Putin i la persecució de opositors polítics, com el cas de Borís Netsov, que va morir tirotejat al Febrer de 2015.

El segon indicador que tractarem es Polity IV. Polity IV classifica els països d’una escala entre -10 i 10, sent de -10 a -6 dictadura, -5 a 5 anocràcia, i de 6 a 10 democràcia. L’organització considera que desde el 1990, Rússia ha sigut majoritàriament una anocràcia, excepte entre el 2000 i el 2006, que es classifica el país com una democràcia. Es necessari explicar que una anocràcia es quan un país posseeix tant elements democràtics com autoritaris en el seu sistema, fent el país difícil de classificar únicament en una sola categoria. En el 1990 i 91, la URSS era una anocracia (0), possiblement degut al procés d’obertura que es vivia en aquell moment. Desde el 92, el país va millorar el seu nivell democràtic (3), però continuava sent bastant restrictiva. A partir del 2000, Rússia va entrar en la categoria de democràcia (6) fins al 2007, on es va produir un augment de l’autoritarisme que encara perdura (4).  

A pesar de la desfeta de la URSS i la implantació de la democràcia a Rússia a partir del 91/92, el fet que continues sent una anocràcia pot trobar l’origen en el gran poder que Borís Yeltsin va atribuir al càrrec de president (el qual ell ocupava) i la corrupció generalitzada del govern i dels nous oligarques que ocupaven els principals serveis privatitzats del país. També podem destacar que el possible augment de la qualitat democràtica en el 2000 s’atribueixi a la celebració d’eleccions i la presencia de múltiples candidatures a votar. La possible regressió de la qualitat democràtica a Rússia al 2007 es pot deure a que el partit Rússia Unida va tornar a guanyar les eleccions per tercera vegada consecutiva amb majoria absoluta, fet que va encendre les alarmes i va posar de manifest la molt probable fraudulència de les eleccions russes.

L'ultim indicador es Democracy-Dictatorship Index. Les categories en que classifica els països es dictadura, democràcia o tipus 2 (anocràcia). Segons el DD Index, la URSS al 1990 era una dictadura, però la resta d’anys, la Federació Russa ha sigut una anocràcia, independentment de les eleccions i els presidents que hagi tingut. El motiu pel qual es classifiqui tipus 2 es degut a la presencia d’anomalies, com per exemple, el fet que hi hagin eleccions i la presencia de diversos partits però que sempre guanyi el mateix.

En conclusió, la configuració del govern posseeix aspectes tant democràtics com autocràtics, dontant-li al país una condició ànomala, i per tant, una anocràcia es el perfil més adequat.

Egipte: Pena de mort a la democràcia

El 25 de gener de 2011 –batejat com "el dia de la ràbia"- la plaça Tahrir d’El Caire va acollir la primavera àrab, l’inici d’una revolució popular històrica amb afanys i pretensions democratitzadores que va culminar l’11 de febrer amb la caiguda del règim de Hosni Mubarak. Es posava fi a un govern encarnat per la figura de Mubarak des de 1981, quan va arribar al poder per la mort del seu predecessor, i que es va prolongar fins el 2011. El president egipci es va sotmetre a quatre processos electorals, els tres primers (1987, 1993 i 1999) sense candidat alternatiu, i en el darrer (2005) es va permetre una candidatura alternativa però sense cap opció real de victòria.

Amb la caiguda de Mubarak es van alliberar els dirigents polítics del partit il·legalitzat “Germans Musulmans”, i va ser precisament un dels alliberats, Mohamed Morsi, qui va guanyar les eleccions al 2012.

La llavor de la democràcia que havia sembrat la primavera àrab es va podrir al 2013, amb el cop d’estat que va encapçalar el cap de l’exercit, Abdul Fatah al-Sisi, derrocant el president electe després d’una onada de protestes per la difícil situació econòmica i social del país. Posteriorment, entremig d’un clima de protestes, es va il·legalitzar el partit “Germans Musulmans” i el nou govern va protagonitzar una nova onada de repressió social i política.

A través dels indicadors analitzats (Freedom House, Polity IV i D-D Dataset) podem extreure diverses conclusions sobre el grau de llibertat i democràcia del país. Polity IV emmarca Egipte com una “dictadura” fins l’any 2004. A les eleccions de 2005 el règim va permetre que es presentés un altre candidat més enllà de Mubarak i per tant aquest índex (que té en compte l’elecció de l’executiu, el grau de participació possible i els límits del poder executiu) va virar la categorització del país de “dictadura” a “anocràcia” fins a l’actualitat. En l’any 2012 aquest mateix índex no va avaluar l’estat del país, segurament per l’impàs transicional que va provocar la revolució de la primavera àrab i la caiguda del règim, malgrat haver-hi al 2012 les primeres eleccions lliures. El cop d’estat de 2013 d’Al-Sisi no sembla influir a la valoració d’aquest mateix índex, tot i que és molt recent (tenim dades fins el 2014) i segurament l’excepcionalitat del moment i els canvis limiten la precisió de l’estudi. 

DD-Dataset valora si un estat és una democràcia o una dictadura. A través d'un índex (d'1 a 0) estudia si hi ha eleccions competitives, pluralitat de partits i si aquests tenen possibilitat real de guanyar, si es pot escollir el poder executiu i legislatiu, si hi ha alternança política i si hi ha una igualtat de condicions en la participació dels partits polítics en la cursa electoral. En cas de no tenir suficient informació per determinar una resposta binària (democràcia o dictadura) cataloga l'estat com a "tipus II". Les dades oficials d’aquest indicador arribaven fins l’any 2008, i tenint en compte el context polític i social, he fet una estimació en els anys posteriors. Del 2008 al 2011 res va canviar, la participació a les eleccions era possible però no hi havia una pluralitat de partits real, els partits polítics més rellevants estaven il·legalitzats i l’oposició estava controlada pel mateix règim. Evidentment no hi havia cap opció real de victòria  i no hi va haver cap mena d’alternança en el poder. En les eleccions de 2012, després de la reeixida primavera àrab, sí que hi van haver eleccions lliures, amb pluralitat de partits (8 candidatures) i amb opcions reals de guanyar (Morsi va obtenir el 51% dels vots en la segona volta). Davant d’aquest escenari electoral i no tenint dades oficials de DD he interpretat que durant l’any 2012 Egipte va viure el més semblant a una democràcia. El cop d’estat de 2013, però, va estroncar aquesta inèrcia democratitzadora i va fer retornar la vella guàrdia, alineada amb el dictador Mubarak i capinatejada per Al-Sisi. Les eleccions referendàries que va convocar el colpista li van donar una majoria aclaparadora (un 93%) però amb una participació molt baixa (del 46%) i amb una jornada electoral prolongada per motivar la participació. 

Freedom House avalua les llibertats civils i polítiques (en una escala de l’1 al 7) i situa clarament a Egipte com un país no lliure des de 1993 fins el 2013. El període coincideix amb el règim de Mubarak i en la cada vegada més forta repressió que va exercir sobre els opositors. La il·legalització dels germans musulmans i l’empresonament de centenars dels seus membres poden explicar el per què d’aquesta manca de llibertats, així com la impunitat policial o les innumerables condemnes a pena de mort. L’arribada al poder de Morsi va comportar l’alliberament de presos polítics i dissidents del règim, així com la celebració d’eleccions lliures i la recuperació progressiva de drets i llibertats dels ciutadans egipcis, tal i com reflecteix Freedom House catalogant Egipte com a “parcialment lliure”. Justament, l’any següent a l’assalt militar, Freedom House torna a establir Egipte com a país no lliure. El nou règim protagonitza una escalada de violència contra els dirigents derogats i la nova “oposició”. Un exemple prou revelador és la condemna a pena de mort a l’expresident Morsi. Segons fonts opositores, es calcula que des del cop d’estat s’han empresonat 40 mil persones i 3000 han mort a causa de la violència i aldarulls que es va desencadenar. En la mateixa línia, Amnistia Internacional assegura que durant l’any 2014 van haver-hi 507 condemnes a pena de mort i van suposar el 20% del total mundial, una xifra només superada per Nigèria. Des del cop d’estat fins el 2015, 1700 persones han estat condemnades a pena de mort. Morta la democràcia, mort “el dia de la ràbia”. 

Nigeria: vericueto hacia la democracia.

Para poder analizar mejor la situación política en la República Federal de Nigeria y su camino hacia la democracia actual, según los tres indicadores principales de democracia: Polity IV, Democracy-Dictatorship y Freedom House, hay que centrarnos en su historia.

Nigeria - un país soberano con una población de más de 194 millones de habitantes - está situado en África occidental. Es el país más poblado en su continente, aunque es el 14 por el territorio. Actualmente, es uno de los países más democráticos en el continente de África.

Nigeria como Estado surgió a principios del siglo XX como resultado de agrupación provisional por los británicos de los territorios que no tenían nada en común. Se diferencia en el Sur cristiano y el Norte musulmán. En 1914 se convirtió en colonia británica y alcanzó la independencia unos 46 años después, en el 1960 cuando fue proclamada una federación de tres regiones. Sin embargo, con la independencia se empezó el período de gran inestabilidad política caracterizado por diferentes tipos de crisis, golpes de Estado y guerras civiles. En el año 1989 se establecieron dos partidos para bajar las tensiones étnicas en aquel período.

El período de transición al directorio civil se terminó en 1993 con las elecciones presidenciales con los resultados anulados unos días después y la formación del gobierno temporal. Sin embargo, tras un golpe de Estado y subida al poder del ex-ministro de defensa Sani Abacha se descreditó en definitiva el directorio militar. Durante su gobierno, el país se quedó en aislamiento internacional debido a la invasión de derechos humanos, crecimiento radical de la corrupción y la ejecución de los militantes políticos.

Esto fue un factor esencial para realizar un paso hacia la democracia, que, según los indicadores de Freedom House y Polity IV, se estableció en 1998 y, según el indicador Democracy-Dictatorship, en 1999, debido a que en febrero de aquel año se celebraron las elecciones presidenciales.

Clasificación del régimen político según Polity IV, Freedom House y DD-Index.

Elaboración propia.

En primer lugar, centraremos en el indicador de Freedom House que evalúa las libertades políticas y civiles de cada país que se diferencian posteriormente entre países libres, parcialmente libres y no libres. Según este indicador, Nigeria estuvo considerada como un país parcialmente libre desde el año 1990 hasta 1993, debido a que en 1989 se establecieron dos partidos y las elecciones. Después debido al golpe de Estado de 1993 está considerada como un país no libre, ya que se estableció la dictadura de Sani Abacha. Después de 1998 y hasta actualidad Nigeria es libre, ya que después de ya mencionados elecciones en 1998 se forma el gobierno electivo.

En segundo lugar, analizamos el indicador de Polity IV que se usa para medir el nivel de la democracia en un país y se diferencia los países entre democracia, anocracias y dictaduras . Según Polity IV, hasta el 1992 el país estaba considerado como anocracia, después, hasta 1997 como dictadura y desde 1997 y hasta actualidad es país democrático debido a todas las causas explicadas anteriormente.

En tercer lugar, miramos el indicador Democracy-Dictatorship que se refiere a una medida binaria de la democracia, ya que distingue los países entre democracias y dictaduras. También existen casos Type II cuando un partido varias veces gana las elecciones. Según este indicador, hasta el año 1998 Nigeria era dictadura, ya que aunque si que habían dos partidos y elecciones establecidas, en realidad, después de las elecciones permanecía el mismo gobierno o se cambiaba por la causa de los golpes de Estados.

Actualmente, durante los últimos 16 años en Nigeria se celebran las elecciones libres y limpias, por eso está considerada según todos los índices como democracia. En las últimas elecciones presidenciales de 2015 el presidente vigente fue derrotado por el líder de la oposición Muhammadu Buhari. Este hecho evidencia la seriedad de los cambios en este país que pasó los primeros cuarenta años de su historia bajo las dictaduras militares.

ÉS TUNÍSIA UNA DEMOCRÀCIA?

ÉS TUNÍSIA UNA DEMOCRÀCIA? 

ANÀLISIS DEL PAÍS IMPULSOR DE LA PRIMAVERA ÀRAB

Democràcia: govern del poble. Aquesta definició simple i bàsica és coneguda per tothom. Tot i així, el concepte democràcia va molt més enllà, inclou molts més factors. Existeixen diferents indicadors que qualifiquen el règim de cada Estat i, cadascun d’ells, utilitzen diferents variables per establir que és una democràcia. Així doncs, a continuació analitzarem Tunísia des del 1990 amb tres indicadors (Freedom House, Polity IV i D-D Dataset) que tipifiquen de manera diferent si un Estat és democràtic o no.

Abans però, cal saber que la història recent de Tunísia no es pot entendre sense conèixer el seu passat com a territori francès. L’any 1881 va ser ocupada per les tropes franceses passant així a ser un protectorat del imperi francès durant més de seixanta anys. França va gestionar tant els afers interiors com exteriors del país, així com  l’administració i l’economia . L’any 1934 “Habib Bourguiba” va crear un partit, el “Neo-Desteour”, independentista i socialista escindint-se del “Desteour”. Amb l’independència, l’any 1957 “Bourguiba” va establir una república, anul·lant els poders polítics del monarca (el bey “Muhammad VIII al-Amin”), va establir el “Neo-Desteour” com a partit únic i ell com a màxim dirigent del país durant 30 anys restringint múltiples llibertats com de premsa, de participació política i llibertats individuals. L’any 1987  “Zine El Abidine Ben” Al, del partit  Assemblea Constitucional Democràtica (RCD), es proclamat president duent a terme un cop d’estat. A partir d’aquí comença el nostre anàlisis.

	Freedom House	Polity IV	D-D Dataset		Freedom House
1990						Free
1991
1992						Not free
1993
1994						Partially Free
1995
1996					Polity IV
1997						Democracia
1998
1999						Dictadura
2000
2001						Anocracia
2002
2003					D-D Dataset
2004						Democracia
2005
2006						Dictadura
2007
2008						Type II
2009
2010
2011
2012
2013
2014

Utilitzant el sistema de classificació de “Freedom House”, sistema que es centra en els drets polítics i civils, podem veure que es classificat com a un règim no lliure ja que al llarg d’aquest període l’alta repressió, l’escassa llibertat d’expressió i d’associació i la restricció de drets és constant. Hi ha tres períodes que són classificats com a parcialment lliures del 1990 al 1992, l’any 1997 i del 2012 fins l’actualitat. El primer es degut al canvi de govern que semblava que era més democràtic i amb més llibertats i drets que el període anterior amb “Bourguiba”. Al 1993 passa a ser considerat un règim no lliure degut a la il·legalització del partit “Ennahd”a al 1992 i el posterior judici als seus membres qualificat internacionalment com a injust i arbitrari, empresonant a persones per la seva ideologia o creença religiosa.  D’altra banda, l’any 1997 es classificat com a parcialment lliure per la reestructuració del gabinet de “Ben Alí” que va afectar importants carteres como Exteriors i Interior. Tot i així, torna a ser classificat de nou com a no lliure l’any següent. L’any 2011 es produeix la primavera àrab que enderroca al règim, es celebren eleccions lliures i s’augmenten els drets i llibertats de la població, com la participació política  de la dona. Aquests factors fan que canviï la qualificació del país a parcialment lliure però encara amb interrogants com per la poca transparència de l’assemblea constituent.

Amb el sistema “Polity IV” es classifica sempre com a una ancoracia. Aquesta classificació és perquè aquest indicador es centra en atributs com els límits del poder executiu la competitivitat i la participació en la política. Així doncs, tenint en compte aquests atributs no valora el país ni com una democràcia ni com una dictadura sinó com un punt entremig ja que es celebren eleccions però el canvi de govern està només en mans d’una elit sense la possibilitat que es produeixi un canvi.

El darrer indicador, el D-D Dataset, és un indicador nominal i dicotòmic en que només es classifica un Estat com a democràcia o dictadura. Aquest indicador classifica fins al 1993 Tunísia com una dictadura ja que defensa que per establir una democràcia ha d’existir una competència perfecta que implica l’existència d’oposició, que aquesta pugui guanyar les eleccions, l’acceptació dels resultats i la repetició d’aquestes condicions elecció rere elecció. L’indicador entén  que, desprès d’un cop d’estat com el de “Ben Ali”, no pot ser considerada una dictadura. A partir del 1994 passa a ser un cas dubtós degut a les eleccions, en principi, democràtiques que es realitzen però on el poder es manté sempre entre la mateixa elit.

És difícil extreure una conclusió clara sobre si es tracta d’una democràcia o una dictadura. Es podria classificar com un punt entremig, com una anocracia, ja que sota uns teòrics processos democràtics es produeixen unes limitacions de drets i llibertats clares. Actualment, es precipitat classificar el país com una democràcia, s’estan donant passos, però encara queda camí per assentar-se com un Estat democràtic.