Egipte: Pena de mort a la democràcia

El 25 de gener de 2011 –batejat com "el dia de la ràbia"- la plaça Tahrir d’El Caire va acollir la primavera àrab, l’inici d’una revolució popular històrica amb afanys i pretensions democratitzadores que va culminar l’11 de febrer amb la caiguda del règim de Hosni Mubarak. Es posava fi a un govern encarnat per la figura de Mubarak des de 1981, quan va arribar al poder per la mort del seu predecessor, i que es va prolongar fins el 2011. El president egipci es va sotmetre a quatre processos electorals, els tres primers (1987, 1993 i 1999) sense candidat alternatiu, i en el darrer (2005) es va permetre una candidatura alternativa però sense cap opció real de victòria.

Amb la caiguda de Mubarak es van alliberar els dirigents polítics del partit il·legalitzat “Germans Musulmans”, i va ser precisament un dels alliberats, Mohamed Morsi, qui va guanyar les eleccions al 2012.

La llavor de la democràcia que havia sembrat la primavera àrab es va podrir al 2013, amb el cop d’estat que va encapçalar el cap de l’exercit, Abdul Fatah al-Sisi, derrocant el president electe després d’una onada de protestes per la difícil situació econòmica i social del país. Posteriorment, entremig d’un clima de protestes, es va il·legalitzar el partit “Germans Musulmans” i el nou govern va protagonitzar una nova onada de repressió social i política.

A través dels indicadors analitzats (Freedom House, Polity IV i D-D Dataset) podem extreure diverses conclusions sobre el grau de llibertat i democràcia del país. Polity IV emmarca Egipte com una “dictadura” fins l’any 2004. A les eleccions de 2005 el règim va permetre que es presentés un altre candidat més enllà de Mubarak i per tant aquest índex (que té en compte l’elecció de l’executiu, el grau de participació possible i els límits del poder executiu) va virar la categorització del país de “dictadura” a “anocràcia” fins a l’actualitat. En l’any 2012 aquest mateix índex no va avaluar l’estat del país, segurament per l’impàs transicional que va provocar la revolució de la primavera àrab i la caiguda del règim, malgrat haver-hi al 2012 les primeres eleccions lliures. El cop d’estat de 2013 d’Al-Sisi no sembla influir a la valoració d’aquest mateix índex, tot i que és molt recent (tenim dades fins el 2014) i segurament l’excepcionalitat del moment i els canvis limiten la precisió de l’estudi. 

DD-Dataset valora si un estat és una democràcia o una dictadura. A través d'un índex (d'1 a 0) estudia si hi ha eleccions competitives, pluralitat de partits i si aquests tenen possibilitat real de guanyar, si es pot escollir el poder executiu i legislatiu, si hi ha alternança política i si hi ha una igualtat de condicions en la participació dels partits polítics en la cursa electoral. En cas de no tenir suficient informació per determinar una resposta binària (democràcia o dictadura) cataloga l'estat com a "tipus II". Les dades oficials d’aquest indicador arribaven fins l’any 2008, i tenint en compte el context polític i social, he fet una estimació en els anys posteriors. Del 2008 al 2011 res va canviar, la participació a les eleccions era possible però no hi havia una pluralitat de partits real, els partits polítics més rellevants estaven il·legalitzats i l’oposició estava controlada pel mateix règim. Evidentment no hi havia cap opció real de victòria  i no hi va haver cap mena d’alternança en el poder. En les eleccions de 2012, després de la reeixida primavera àrab, sí que hi van haver eleccions lliures, amb pluralitat de partits (8 candidatures) i amb opcions reals de guanyar (Morsi va obtenir el 51% dels vots en la segona volta). Davant d’aquest escenari electoral i no tenint dades oficials de DD he interpretat que durant l’any 2012 Egipte va viure el més semblant a una democràcia. El cop d’estat de 2013, però, va estroncar aquesta inèrcia democratitzadora i va fer retornar la vella guàrdia, alineada amb el dictador Mubarak i capinatejada per Al-Sisi. Les eleccions referendàries que va convocar el colpista li van donar una majoria aclaparadora (un 93%) però amb una participació molt baixa (del 46%) i amb una jornada electoral prolongada per motivar la participació. 

Freedom House avalua les llibertats civils i polítiques (en una escala de l’1 al 7) i situa clarament a Egipte com un país no lliure des de 1993 fins el 2013. El període coincideix amb el règim de Mubarak i en la cada vegada més forta repressió que va exercir sobre els opositors. La il·legalització dels germans musulmans i l’empresonament de centenars dels seus membres poden explicar el per què d’aquesta manca de llibertats, així com la impunitat policial o les innumerables condemnes a pena de mort. L’arribada al poder de Morsi va comportar l’alliberament de presos polítics i dissidents del règim, així com la celebració d’eleccions lliures i la recuperació progressiva de drets i llibertats dels ciutadans egipcis, tal i com reflecteix Freedom House catalogant Egipte com a “parcialment lliure”. Justament, l’any següent a l’assalt militar, Freedom House torna a establir Egipte com a país no lliure. El nou règim protagonitza una escalada de violència contra els dirigents derogats i la nova “oposició”. Un exemple prou revelador és la condemna a pena de mort a l’expresident Morsi. Segons fonts opositores, es calcula que des del cop d’estat s’han empresonat 40 mil persones i 3000 han mort a causa de la violència i aldarulls que es va desencadenar. En la mateixa línia, Amnistia Internacional assegura que durant l’any 2014 van haver-hi 507 condemnes a pena de mort i van suposar el 20% del total mundial, una xifra només superada per Nigèria. Des del cop d’estat fins el 2015, 1700 persones han estat condemnades a pena de mort. Morta la democràcia, mort “el dia de la ràbia”.