Algèria: Grups armats i Exèrcit impedeixen el desenvolupament democràtic

Història recent:

Algèria és un país del nord d’Àfrica, que el 2014 tenia una població lleugerament superior als 40.000.000 d'habitants. L’estat limita amb el mar Mediterrani al nord, amb Tunísia al nord-est, amb Líbia a l'est, amb Níger al sud-est, amb Mali i Mauritània al sud-oest, i el Marroc i el Sàhara Occidental a l'oest. Algèria compta amb una complicada organització polític i administrativa: compta amb 48 estats o províncies. Tot i la poca inversió internacional, Algèria manté una de les més estables economies de la regió.

L’any 1962, en el marc de la Guerra Freda, el país s’independitzà de França superant l’era del colonialisme. Tot i la independència assolida, l’existència d’Algèria no ha estat la més pacífica en els últims decennis; el 1991 es va arribar a la guerra civil entre els ciutadans. L’exèrcit sempre ha tingut molt pes en la política i en els afers d’estat, pressionant a diferents governs i portant a noves eleccions en nombroses ocasions.

També el 1991, per exemple, es va declarar l’estat de setge degut a unes vagues relacionades amb les eleccions legislatives que van portar a que el 1992, sota pressió clara de l’exèrcit, dimitís el president Chadli i s’anul·lés la segona volta de les eleccions. Un altre exemple, previ a la guerra civil, fou el moment de la legalització del multipartidisme, doncs a Algèria es va seguir el model de partit únic fins el 1988. Aquell any, el Front Islàmic de Salvació (FIS) va guanyar les eleccions municipals i la primera volta de les eleccions legislatives de 1991, però l'exèrcit va decretar l'estat d'urgència de nou impedint la presa de possessió. Aquest fet va desencadenar una onada de violència liderada per diversos grups armats com l'Exèrcit Islàmic de Salvació, braç armat del FIS o el seu rival el Grup Islàmic Armat.

En l'actualitat i des de l'any 1999, es troba en el poder el mateix president, Abdelaziz Bouteflika, líder militar (conegut amb el malnom d'Abdelkader) durant la guerra d'independència. Aquest fet tampoc ajuda a millorar les perspectives democràtiques del país nord-africà.

Així doncs, com hem vist, Algèria no ha tingut una democràcia lliure en cap moment, sinó que l’exèrcit i els diversos grups armats han condicionat els afers públics reiteradament des dels temps de la independència i especialment al llarg dels últims anys de la Guerra Freda i els inicis del període posterior a aquest.

Qualificació democràtica:

Els tres indicadors principals sobre la salut democràtica d’un país no generen cap tipus de dubte; tots afirmen des dels anys noranta fins gairebé l’actualitat que l’Estat Algerià no és lliure, sinó que viu en una situació de semi-dictadura i coerció de llibertats. Segurament podriem anar encara més enrere i els indicadors seguirien mostrant-nos un règim no democràtic fins la mateixa independència del país. Freedom House, el primer dels indicadors, dona a Algèria un 5,5 en una escala de 1 (país lliure) a 7 (país no lliure). Per la seva banda, Polity IV li atorga un 2 en una escala de -10 (dictadura) a 10 (democràcia), catalogant el règim com a anocràcia. Finalment, l’indicador DD Dataset li adjudica un 3, fet que el converteix en un govern de Tipus-II no democràtic.

El context històric de dictadura civil i d’intervencions militars, els problemes històrics amb grups armats, la guerra civil i, finalment, la confirmació per part dels majors indicadors de política comparada demostren que, efectivament, Algèria no és un país democràtic, però podria arribar a ser-ho si l’exèrcit perdés poder polític i si es reduís l’activitat dels nombrosos grups armats que tenen especial presència en l’entorn rural. La presència de grups radicals que tenen com a únic objectiu la destrucció de l'estat i la instauració d'un règim teocràtic de caire islamista dificulta enormement l'assoliment d'un règim democràtic obert.

Marc de futur:

El 24 de febrer de 2011, en el context de les anomenades ‘Primaveres Àrabs’, el govern va aixecar l’estat d’excepció després de 19 anys de vigència. La legislació governamental promulgà lleis en relació als partits polítics, el codi electoral i la representació de la dona en els òrgans elegits, però aquests canvis no els recullen els indicadors. A l'abril de 2011, el president Bouteflika va prometre una nova reforma constitucional i política. Malgrat tot, les eleccions són criticades normalment per grups d’oposició i per grups internacionals pro-drets humans, els quals asseguren que la censura dels mitjans i l'assetjament dels oponents polítics segueix ben vigent a Algèria. Veiem doncs com la situació no sembla que pugui millorar en els propers anys, ans el contrari. Sembla ser que l'aparició de nous grups gihadistes i la radicalització de tota la oposició posaran les coses molt dificils per la futura consecució d'un estat plenament democràtic al país nord-africà

Frederic Porta i Capdevila [U113705]